2008/08/29

L'espai de treball, productivitat i flexibilitat

“L’èxit d’una reunió depèn molt de l’espai on es desenvolupa”.


Aquesta era l’afirmació que iniciava un interessant article aparegut en el suplement “El cèntim” del passat diumenge del diari “Avui” (http://www.avui.cat/).

I certament és així.

El disseny, el mobiliari o el color de l’espai són aspectes que influeixen en la bona marxa d’una reunió, poden fer que aquesta sigui mes efectiva, millorant-ne la productivitat.

De fet, l’autor de l’article dóna una dada que ens hauria de fer reflexionar, “l’empresa pot arribar a ser un 20% més productiva si fa una bona gestió de l’àrea de treball i la tecnologia emprada a les reunions”.

I és que no oblidem que els directius poden passar bona part del seu temps, entre el 50% i el 75%, en reunions (veure post publicat al bloc del Centre d’Innovació en Productivitat), amb el seu equip de treball, amb clients, col·laboradors, proveïdors,…
Es a dir, una reunió implica molta gent i molt de temps invertit.

Cal considerar l’espai on es treballa com una eina per a fomentar la productivitat, però també la flexibilitat.

Cal que les nostres empreses tinguin espais adequats per mantenir-hi reunions de treball, doncs són les àrees que ajuden a transmetre els valors i la filosofia de l’organització quan s’utilitzen per treballar i també per rebre la visita de clients.

Una altra dada interessant:

“Un 8,2% és l’espai que les empreses nacionals i estrangeres destinen a sales de reunions. Els espais comuns, en general, ocupen el 3,1% de la superfície total”

També m’ha semblat interessant de compartir un ‘nous termes’ apareguts al respecte:

  • “Phone booth”. Espais de dimensions reduïdes tancats o oberts, a mode de cabina. Permeten mantenir converses privades i confidencials, i poden ser utilitzats com a llocs de màxima concentració.
  • “Informal meeting areas”. Es disseny d’aquestes zones és semblant a moltes llars. Permeten dur a terme reunions relaxades en un ambient distès i més informal que en sales de reunions habituals.
  • “War rooms”. Zones d’intercanvi d’idees, estances de treball en una oficina oberta, sense barreres, que disposen de pissarres, projector, vídeo, àudio conferència i connexió Wi-Fi.
  • Zones “Touch Down”. Espais repartits en planta concebuts com a punt de trobada per a un espai curt de temps. Permeten dur a terme trobades informals i la comunicació puntual amb equips de treball.

I només per acabar, permeteu-me que enumeri les diferències entre les “oficines tradicionals” i les “modernes”.

  • Oficines tradicionals. L’espai està organitzat d’acord amb jerarquies i és habitual que les persones treballin individualment i en despatxos tancats. El treballador s’adapta als espais disponibles, que solen ser rígids i difícils de canviar. Acostuma a treballar en el mateix espai i se sent ‘propietari’ de la zona que ocupa.
  • Oficines modernes. Són habituals els espais que motiven la interrelació entre els membres de l’equip. L’espai està dissenyat entorn de processos i funcions; s’adapta a cada treballador i a cada moment. Prevalen les àrees obertes i compartides. El mobiliari busca la màxima versatilitat per adaptar-se a les necessitats dels usuaris.

2008/08/27

Visita a Proyectalis.com

Permitidme que os recomiende la lectura (y visita periódica) a un blog muy interesante sobre la "Gestión de Proyectos" y los aspectos relacionados.

Pertenece a la empresa Proyectalis (http://www.proyectalis.com/)

Y en su apartado "Centro de conocimiento" podréis encontrar el blog con diferentes entradas a temas como "La gestión de Proyectos", "Brainstorming", ....

Destacaros como lectura inicial el artículo sobre "Qué es la gestión de proyectos" en donde encontraréis ideas como la siguiente:

"El trabajo de gestión de proyectos se desarrolla en un marco en el que existen una serie de retos, entre los que deberíamos destacar:
  • Territorio comanche: Normalmente los proyectos son nuevos, o bien lo es el cliente, o la tecnología que se va a emplear. Aunque en una organización con una cultura adecuada de gestión de proyectos existirá un compendio de mejores prácticas y lecciones aprendidas, habitualmente el componente de “territorio inexplorado” será mayor que la experiencia acumulada.
  • Los chicos para todo: El Jefe de Proyecto usualmente deberá coordinar equipos multidisciplinares, funcionar con estructuras matriciales de dependencia y enfrentarse a la organización y jerarquía tradicionales de la empresa (en ocaciones, tanto la propia como la del cliente)
  • Bueno, bonito y barato: Aunque en realidad el “triángulo mágico” de los proyectos es bueno, rápido y barato… De estas tres características, se deberán escoger dos (si tiene que ser bueno y rápido, no será barato; si tiene que ser barato y rápido, no será bueno…) "

U otro párrafo sobre las expectativas del cliente:

"El cliente puede ser un cliente real de la empresa o puede ser un cliente interno: Incluso puede ser la propia organización. Pues bien, podemos hacer un proyecto con unos estándares de calidad excelentes, en un tiempo record y con un presupuesto irrisorio y aun así no alcanzar las expectativas del cliente: Por exceso, por defecto o porque lo que entregamos no tiene nada que ver con lo que el cliente quería. Lo que el cliente quiere y lo que nosotros le entregamos rara vez son identicos, y es algo que el Jefe de Proyecto no debe dejar de tener en cuenta."

2008/08/25

¿Por qué tenemos blogs?

Estos días me he leído (de hecho, he devorado) un muy interesante libro de Alberto Ortiz de Zárate Tercero, editado por Infonomia (http://www.infonomia.com/) y que lleva por título "Manual de uso del blog en la empresa. Cómo prosperar en la sociedad de la conversación". (http://www.infonomia.com/img/libros/pdf/BlogsEmpresa.pdf)

De verdad que para los que nos consideramos 'bloggers', no tiene desperdicio, de verdad. No sólo por el contenido sinó también por los ejemplos y referencias que el autor introduce durante las más de 90 página del mismo.

Me gustaría destacar muchos aspectos del contenido del libro pero hubo uno que me atrajo en seguida, unas encuestas y estudios sobre la motivaciones para escribir un blog, y que llevaron a cabo Gemma Ferreres y Antonio Cambronero:
  • Poder expresarme libremente (52%)
  • Compartir conocimiento (39,4%)
  • Una forma de creación literaria (36,3%)
  • Profundizar en temas que me interesan (31,2%)
  • Un desahogo (25,9%)
  • Un diario personal (24,6%)
O las principales respuestas que diferents blogueros dieron ante la pregunta "Por qué escribes en tu blog" formulada por Lorena Fernández en el blog de Loretahúr (http://www.loretahur.blogspot.com/):
  • Hacer pequeños tutoriales que sirvan de ayuda a otras personas.
  • Terapia de calidad: desahogo on line.
  • Opinión, protesta, activismo sociopolítico.
  • Conversar y conocer a otras personas.
  • Generar y compartir conocimiento.
  • Dejar una huella perdurable.
  • Soporte de proyectos profesionales.
  • El propio placer de bloguear.

Me siento identificado con la mayoría de las respuestas.

¿Y vosotros?

2008/08/21

Inversió en TI de les empreses

En el número de juliol del PM Network, la revista mensual del Project Management Institute (www.pmi.org), del que en sóc membre, hi havia publicat el resultat d'unes enquestes realitzades a diferents empreses sobre la seva intenció en inversions TI pel 2008, les raons i objectius,...

Voldria compartir-ne algunes:
  • Segons AMR Research (343 respostes a executius de TI a l'octubre 2007), el 64% de les PIMES tenien planificat d'incrementar la despesa en TI durant el 2008

Segons IDC (251 respostes al desembre del 2008) els 5 factors que determinaran la compra d'aplicacions de TI a les empreses seran, en ordre d'importància:

  • Millora dels processos de negoci
  • Reducció de costos
  • Respondre a demandes i necessitats dels clients
  • Disposar d'eines per a millorar la presa de decisions a partir de la informació
  • Millorar la productivitat del treballador

Llàstima que aquestes dades són 'internacionals' i per tant no podem saber què n'opinen o què fan les nostres empreses locals/nacionals, però segurament en la primera de les dades estaríem lluny. O no?

I pel que fa al segon resultat, seria important de garantir que les nostres empreses també inverteixen en TI en funció del valor que els aportarà al seu negoci, és a dir, en funció de l'alineació estratègica de la companyia.

Ara bé, quantes empreses planifiquen estratègicament? I quantes d'aquestes a mes contemplen la planificació estratègica dels SSII?

2008/08/13

Bibliografia, "L'estratègia del oceà blau"


En aquest post us volia recomenar un dels llibres que m'he llegit aquest estiu (podeu trobar una altra recomenació al blog http://innovacionyproductividad.spaces.live.com/ sobre el llibre "Productivity Improvement Guide" que també m'he llegit).

En aquest cas el llibre que us volia recomenar és el de "La estrategia del océano azul. Cómo crear en el mercado espacios no disputados en los que la competencia sea irrelevante" escrit per W. Chan Kim i Renée Mauborgne.

Tot i que ja n'havia sentit a parlar en vàries ocasions, i també a les classes del Doctorat, em vaig animar a llegir-lo a partir de la recomenació d'un bon amic, el Lleonard del Río.

És cert que no és un llibre de ficció ni novel·la, ni....
Ho sento. De fet, si ho fos, tampoc estaria promocionant-lo a través del blog, oi?

Per què val la pena llegir-lo?

No només per l'objectiu del llibre, és a dir, com aconseguir crear o posicionar negocis en entorns (perfils de mercat) en què no hi hagi competència i per tant no haguem de lluitar en un oceà vermell, sinó també per la gran quantitat d'exemples que enumeren i expliquen durant tot el llibre (Cirque du Soleil, iMode, NetJet, Curves, el Lexus de Toyota, Walkman de Sony, NABI, Swatch, Cemex, Viagra - Pfizer -, Starbucks, CISCO, CNN, iTunes, Kinepolis, Pret a Manger, JCDecaux,...).

El llibre és el resultat de 15 anys de recerca dels autors, a partir d'informacions i casos empresarial de mes de 100 anys i d'una sèrie d'articles de la Harvard Business Review i de documents acadèmics sobre diversos aspectes d'aquest tema.
A mes, durant tota la seva lectura es fan anotacions a referències d'autors com Michael Porter, Richard Foster, F. Herzberg, Joseph A. Shumpeter, ...

A través d'una metodologia molt didàctica, els autors plantegen els 6 principis que ha de seguir la recerca, definició, planificació i execució d'un negoci en un 'oceà blau', i dedica un capítol de cada llibre a explicar-lo, posa-hi exemples reals i plantejar qüestions a tenir en compte en el nostre propi cas:
  1. Redefinir les fronteres del mercat
  2. Centrar-se en la perspectiva global, no en els xifres
  3. Anar mes enllà de la demanda existent
  4. Aplicar la seqüència estratègica correcte (utilitat per al comprador, preu, cost i adopció)
  5. Vèncer els principals obstacles de l'organització per poder portar a terme l'acció estratègica
  6. Incorporar l'execució en l'estratègia

Durant tots els capítols presenten eines i tècniques per aplicar, en cadascun dels passos: el quadre estratègic, el mapa PEC, seqüencia de la utilitat excepcional, índex d'idees de l'oceà blau, ..., i diferents matrius i taules de treball.

A mes, però, aquest és un llibre que, quan el vas llegint, t'adones que cobreix temes d'estratègia empresarial, de disseny de productes i serveis, d'estratègies de preus i posicionament, d'aliances, que parla de producció i distribució, de la superació de les barreres organitzatives, del lideratge, de la gestió dels recursos i les persones i de la gestió del canvi.

Només per als capítols 7 i 8, Véncer les principals barreres organitzatives i Incorporar l'execució en l'estratègia, ja val la pena llegir-lo.

Segur que amb aquesta explicació no us queda molt clar en què consisteix trobar un 'oceà blau', oi? Bé, en tot cas, us proposo que llegiu el llibre.

I si mes no, afegiré que per a què el nostre negoci s'emmarqui en un oceà blau el seu perfil estratègic ha de tenir un focus, ser divergent respecte a tota la competència i disposar d'un missatge contundent.

Per ampliar referències, podeu consultar les següents webs:

2008/08/05

La teoria de les 6 connexions

Segur que tots havíem sentit a dir, mes duna vegada, que totes les persones es podrien arribar a interconnectar, amb un màxim de 6 intermediaris, oi?

L'experiment dels 6 graus de separació va ser ideat als anys 60 pel psicòleg nord-americà Stanley Milgram i shavia convertit, quasi en una llegenda urbana

Doncs bé, un equip d'investigadors de Microsoft ha provat que la coneguda llegenda urbana dels "6 graus de separació", aquella que afirma que dues persones qualsevol del món es troben separades per una distància màxima de sis intermediaris, és correcta.

Encara que més aviat hauríem de parlar de 7 graus de separació.

Els investigadors han analitzat prop de 30.000 milions de missatges de correu electrònic enviats al llarg de tot el mes de juny l'any 2006, i la conclusió a la qual han arribat és que qualsevol persona pot estar unida amb una altra per com a molt 6,6 graus de separació, o el que és el mateix, 7 graus i no 6 com sempre s'havia cregut.

La base de dades que ha permès arribar a aquestes conclusions cobria tots els missatges de la xarxa Microsoft, que aproximadament es podria dir que representava la meitat de tot el tràfic de missatgeria instantània mundial al juny del 2006. La premissa de l'estudi era que dos persones es podien considerar conegudes si s'havien enviat un missatge de correu electrònic, així, examinant totes les cadenes de coneguts es va arribar a determinar que el 78% de les parelles es podien connectar en 6,6 enllaços o menys.

Podeu consultar la notícia completa a http://www.dailymail.co.uk/sciencetech/article-1041077/Microsoft-proves-ARE-just-degrees-separation-world.html

2008/08/01

Pekin 2008 i la censura

Sí, ja se que aquest no és un blog sobre política ni sobre esports.
No us preocupeu, tot i el títol, no vull parlar de cap dels dos temes….
…o sí!
Aquest post va de sobre una de les temàtiques del meu blog, la innovació digital i, per tant, sobre l’ús i aplicació de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (i Internet, és clar), o en aquest cas, sobre el no ús d’aquesta tecnologia ‘universal’, Internet.
El mateix COI ha reconegut (i inclús s’ha disculpat) que ha acceptat que els periodistes que es desplaçaran a Pekin per a seguir el Jocs Olímpics no podran navegar lliurament per Internet des de la vila olímipica.
Es veu que la ‘niñera’ (l’exèrcit de ciberpolícies que censura la xarxa) també treballa al Centre de Premsa Olímpic a Pekin, i per tant els reporters no tenen accés a determinades ‘pàgines delicades’ com Falun Gong, Amnistia Internacional, Tibet o la masacre de Tiananmen.
Que a la xina no hi ha gaire llibertat, tots ho tenim clar, que estan ‘oprimint’ el poble tibetà, també, que hi ha censura en molts àmbits, entre ells, Internet, també ho sabíem, oi?
Però que inclús davant d’un esdeveniment com els Jocs Olímpics, que la premsa no pugui disposar d’aquesta ‘lliure’ navegació per Internet és indignant.
Però considero que encara ho és mes que el COI ho accepti.
Potser el problema va ser acceptar que la Xina organitzés aquests Jocs Olímpics, no?
Ah, per cert, el govern xinés també espia, i espiarà i recollirà informació sobre els visitants que s’allotjaran en els diferents hotels.
Totes les consultes, comunicacions, cerques i tecles accionades estan essent espiades pel govern xinès.
Què mes es pot dir?